Miquel Alzueta

Miquel Alzueta, al diari Avui (1989)  

Joan Capella, seixanta anys sense presses

L’estudi de Joan Capella és un reflex de la seva identitat. Nascut l’any 1927 a Montcada i  Reixac, hi continua vivint en una reclusió plena d’activitat dirigida fonamentalment a la comunitat que l’envolta, però sense ganes de trencar l’aïllament suburbial on es troba. L’estudi és una habitació àmplia, plena de coses secundàries i irrellevants, i presidit per un cavallet il·luminat per dos petits focus on el pintor treballa. No hi ha res que hi destaqui a part la tela inacabada on el pintor col·loca els seus somnis.

Els llargs anys en què va haver de combinar el guanyar-se la vida lluny de la pintura i el pintar de nit, l’han habituat a aquest espai espacial, on es crema les celles sota la potència dels llums artificials.

Capella ha fet un curiós recorregut vital i artístic. Home senzill i tímid, va anar, com tothom, a París en els anys joves a passar-hi gana, per tornar tan aïllat com havia marxat, sense diners ni fama.

La seva obra de joventut va intentar trobar un segell propi, una fórmula que l’identifiqués i, sense cap mena de discurs teòric, creava teles i dibuixos semirealistes d’una forta composició constructiva i d’uns colors vius i intensos. Els seus temes eren paisatges suburbials o rurals d’una gran simplicitat, plens de la força que té el despullament, la pobresa i la humilitat. Com ell mateix diu: “no tenia cap presa”. La seva pintura s’allunyava del marc estricte de la pintura social, però el poble, la gent del poble, hi és present com a forma i tema en totes i cadascuna de les peces.

Avui, als 62 anys, la seva obra es troba en un estadi de tendra maduresa. Des de fa set o vuit anys les seves teles han anat canviant i trobant una fórmula més peculiar implicada en el postcubisme. Capella pinta actualment en una gamma cromàtica molt limitada, on tots el colors surten dels morats, blaus i blancs que utilitza. Les seves obres recorden llunyanament Bores, De la Serna, Pintado o Alcalde, artistes dels qui manifesta haver après molt. El seu postcubisme, però, incorpora una clara figuració.

Els seus temes són directes, plens de personatges, bodegons… que, més que representats en el sentit pur de la composició cubista, els veiem dins una estructura que ens la recorda, però amb característiques personals. Es un cubisme de tercera generació, suau de línies sinuoses i gens agressiu, a voltes ratllant la màxima simplicitat: “he agafat el cubisme com a sentit de construcció de l’obra, però no buscant un resultat idèntic”.

En el seu estudi, recorda els llargs anys de soledat fins a la vinculació amb la Sala Dalmau: “a vegades, sentia que la meva pintura no era un diàleg amb l’espectador, sinó un monòleg amb mi mateix”. L’èxit dels darrers anys no l’ha fet canviar: “continuo essent un home aïllat per qüestió de caràcter, no vull ser una vedette, només vull pintar i prou. Crec que tot s’aconsegueix treballant i treballant. Això és el que faig”.

Probablement, Capella serà un home d’evolució artística lenta, que donarà els seus millors fruits en els pròxims anys, ara que s’ha sedimentat tota una vida de callada dedicació a la pintura. “He pujat els graons de la via molt a poc a poc -diu-, però ara que ja tinc més de 60 anys, em sento amb les mateixes il·lusions de quan en tenia 30. A la vida, només m’han preocupat dues coses: ser bona persona i no tenir pressa”.

Els seus quadres l’acompanyen amb la tènue llum de l’estudi. Un d’ells s’apropa molt a la perfecció: “m’interessa l’abstracció per la possibilitat que dóna per crear una obra, però a mi em fa falta la línia com a suport. Necessito un punt d’ancoratge amb la realitat, que només em dóna el traç definint un objecte”. Capella parla de la seva pintura amb la frescor i naturalitat que la gent del camp utilitza quan t’explica la seva vida. Per ell, pintar és tota la vida. Un món de blancs, blaus i morats on transcorren les hores sense pressa, entre les formes que van naixent imprevistament davant els seus ulls i la llum artificial. Pocs element, poques formes i pocs color formen aquesta interessant etapa de Joan Capella. La seva gran humanitat la reflectia quan em recordava tot acomiadant-se: “Val més un amic que un dibuix”.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR

Fundació Joan Capella