Josep M. Cadena

Joan Capella a Sala Dalmau

La pintura de Joan Capella es la afinada y emocionada síntesis de lo que pensamos que debería ser la joven creación artística en el París de principios de siglo. Enamorado de unas luces que eran las del espíritu, las evoca con eficacia pictórica. Como hombre de este tiempo sabe de penas y alegrías relacionadas con la actualidad, pero cuando pinta se instala en el concepto. De ahí nace el encanto de unas composiciones en las que está la mediterránea dieta de la uva y el pescado, limones junto a la jarra y a la tetera de todas las tardes, así como una mujer que espera no se sabe qué mientras acaricia al gato que tiene en el regazo.

Capella en la Sala Dalmau, a El Periódico de Cataluña (1986)

En Capella las resonancias picasianas y las enseñanzas del cubismo se han convertido en una forma  personal de expresión, en la que todo es amable y grato. Ordena la composición y selecciona las gamas de colores con sencillez de maestro. Consigue transmitir una emoción comedida y civilizada, en la que la síntesis de la realidad toma cuerpo. Interesante.

Joan Capella a Sala Dalmau (1994)

Joan Capella es pintor que bebió en las fuentes del cubismo picassiano y sabe paladear las excelencias de las llamadas escuelas españolas de París. Ha depurado sus composiciones, situadas en la intimidad de los silencios en los que alienta el amor por la belleza. Los colores son aparentemente sencillos, pero con ellos compone bodegones y naturalezas muertas en las que el agua tranquila de la vida fluye constantemente. Recomiendo la visita.

Del catàleg Espais de Memòria (1997)

 La intel·ligent lliçó de Joan Capella

Hi ha pintors de molta mena i és factible destacar davant dels públics tant pels defectes com per les virtuts de les obres. Pintar malament -és a dir, sense gairebé tècnica- pot ésser millor que fer-ho massa bé perquè es disposa d’uns notables coneixements professionals. Però fora dels casos extrems, que són els que marquen les excepcions, disposar d’un ben après ofici mai no fa nosa. I més quan les tècniques i els seus resultats s’han aconseguit d’una manera pràcticament autodidacta, doncs el contrast de la lluita per aconseguir nivells superiors als que cal arribar innovant camins, perquè no hi ha cap referència dels que han seguit altres, permet que siguin molt més riques les qualitats personals. Aquests és el cas, al meu entendre, de Joan Capella, pintor per tossuda vocació, que sense gairebé moure’s de Montcada i Reixac dóna una constant lliçó d’intel·ligent europeisme amb la seva obra i amb aquella a la que com generós mestre ha arribat a influir.

Joan Capella es pren, aparentment, moltes llibertats amb el color. La seva figuració és rigorosa sense mai caure en la representació simple dels paisatges, dels interiors, de les composicions i de les figures amb flors i fuites. I com sap construir posant l’essencialitat del que veu del natural, pot expressar tot el que pensa i sent amb unes equilibrades coloracions que l’expliquen a ell com persona sensible i no pas a la realitat que l’envolta. Per a mi, que primer pensa i després sent, i que en la seva activitat artística actuar en aquest ordre és bo per a l’obra que realitza. En la seva projecció cap els altres no hi ha ni rastre de fred cerebralisme, sinó la cordial presència de les moltes qualitats participatives que posseeix: Joan Capella és, tant en els aspectes personals com en els artístics, un ciutadà del país de la lògica i dels justos criteris que mai no es guarda res per ell. Sap triar el millor del pensament estètic d’acord amb unes idees ben estructurades i té l’encert de compartir amb la senzillesa de l’artista savi tot el que sap i sent.

S’ha limitat, voluntàriament, a l’espai físic que més s’estima, però ho ha fet projectant en ell la seva capacitat per promoure inquietuds culturals i per fer de l’art una bandera col·lectiva de progrés.

Estructures de la llum

Joan Capella exposa a la Sala Dalmau obres serenes i emotives

És Joan Capella (Montcada i Reixac, Vallès Occidental,1927) un pintor emotiu que s’expressa amb una admirable serenitat. En els seus quadros hi ha una llum que dibuixa les formes, tant en els bodegons com en els paisatges nocturns i en els nus femenins, d’una manera que exalta les essències. Els contorns no immobilitzen els continguts, sinó que ajuden perquè tinguin un raó de ser que supera les matèries que els donen les aparences. Ampolles, vasos, fruites, peixos, pedres i carn rosada d’un cos amb la cara oculta són elements que condueixen a l’explicació d’un entorn humà que complau l’artista  pel que té de sensual i d’espiritual al mateix temps.

El pintor és fidel a un estil que prové del gran ensenyament de llibertats creatives que va ser el cubisme, però ha aconseguit la seva pròpia dicció. Una expressió constantment depurada que sembla fàcil de seguir i que de fet serveix a diversos pintors per adquirir maneres expressives. Però a mesura que avancen, adverteixen els seus molts registres i els resulta impossible mantenir la seva harmonia entre el fons i la forma. És la lliçó que els dóna perquè siguin ells mateixos, tal com ho és ell.

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR

Fundació Joan Capella