Àlex Mitrani

Del catàleg Joan Capella. La modernitat propera (2011)

“Pintar és estar sol amb el silenci, amb l’espai en blanc, mestre esperes trobar-te, volent explicar-te, i que la pintura reflecteixi allò que tu mateix no saps ni pots dir amb paraules”. (Joan Capella)

Com a membre que pertanyia a una generació per a la qual la pintura era necessitat, revolta i consol, Joan Capella és un dels representants del ric i fecund moviment que va lluitar per recuperar la normalitat creativa a la postguerra. La seva pintura apaivaga i consola, excita l’ull i entreté el nostre enginy. És una obra culta, on es reelaboren, sense estridències, referents cabdals de la modernitat pictòrica com Juan Gris i Henri Matisse. Alhora, és una obra propera i accessible, immediata, generosa com la mateixa persona de Capella. Des d’un lloc perifèric, Montcada i Reixac, amb la complicitat dels amics i d’intel·lectuals com Juan Ramón Masoliver, va animar l’intercanvi cultural i l’exercici cívic de la cultura, sovint en circumstàncies difícils.

Capella inicià la seva carrera amb certa declinació expressionista. Però ben aviat manifestà una necessitat d’ordenació geomètrica de l’espai, d’ordre i de claredat. El color passarà també d’una exaltació vitalista i contrastada a unes tonalitats cada com més suaus i matisades. L’exploració de les qualitats atmosfèriques dels paisatges contribueixen a aquesta delicadesa. Un fort sentit de la forma i de la concatenació de volums manté, però, l’arquitectura de la imatge i ens ofereix un resultat gens conflictiu entre el sentit de descripció narrativa del món i la necessitat d’essencialitzar-lo, és a dir, entre figuració i abstracció.

Podem apreciar com en l’obra de Capella hi ha temes i motius gràfics recurrents: el paisatge com mosaic cromàtic, els animals, la vida domèstica, l’atenció entre ornament i estructura. Constant i discret, elegant i popular alhora, Joan Capella va crear uns llocs de gràcia i amorosa sensibilitat que encara avui ens produeixen una consoladora serenitat estètica.

 

Del catàleg Joan Capella: Paris a  l’horitzó (2012)

“Ara sé que el propòsit primordial del pintor és trobar-se en el quadre, que hom treballa amb l’intenció de submergir-shi, de traspassar-ho”. (Joan Capella)

L’art, la pintura, pot ser de vegades una forma de fugida. Com el vell mestre que escapa dins la barca del paisatge que ell mateix havia pintat a “Comment Wang-Fô fut suavé” de les Nouvelles Orientales de Marguerite Yourcenar, Capella va crear uns llocs de gràcia, equilibri i amorosa sensibilitat que encara avui ens produeixen una consoladora serenitat estètica. I aquesta sortida és plenament legítima: resistir gràcies a l’aspiració a la bellesa i a la modernitat, somiar i fer possible una millor realitat en el territori limitat de la tela, però que serveix de trampolí per a la ment, és una forma positiva de rebel·lar-se contra un entorn hostil.

La humilitat i la modèstia personal de Joan Capella (Montcada i Reixac, 1927-2005) es posen de manifest quan es contrasten amb la riquesa i generositat de la seva pintura. Ni existencialista, ni dramàtica, s’orienta cap a una reconstrucció de la modernitat original que es va gestar al París de les primeres dècades del segle XX, i que havia esdevingut, vista amb nostàlgia des d’unes circumstàncies de vegades sòrdides, un emblema de la felicitat que procurava una llibertat sensual i cosmopolita, la d’un París més imaginat que viscut. Capella no va poder visitar Paris fins la seva maduresa, ja en temps democràtics. Aleshores, ja era un pintor que molts descrivien, paradoxalment, com a pertanyent a l’Escola espanyola de París. En efecte, a la seva obra retrobem les recerques del cubisme amb l’agilitat de Picasso i la consistència de Braque, el colorisme urbà de Delaunay o, fins i tot, la delicadesa femenina de Marie Laurencin, havent passat primer per un vigorós realisme i havent assimilat, també, el lirisme atmosfèric de Francisco Bores.

Capella va saber llegir aquestes influències de manera a crear el substrat per a un relat propi, una narració amb el seu accent personal on els rosats es poden combinar naturalment amb els ocres, on s’estableix una dialèctica entre ombra i figura, on la depuració formal no resulta en una simplificació sinó en un diàleg discret i noble amb l’abstracció.

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR

Fundació Joan Capella